El manifest

Preàmbul

Trenta-tres anys d’ajuntaments democràtics ens han aportat una evident i profunda transformació de les nostres ciutats. Terrassa n’és un clar exemple. Aquest avenç, aquesta transformació, no amaga els dèficits que encara tenim.

Tres dècades després, i immersos en una crisi profunda de models ─econòmic, financer, social i també de model polític─, es fa necessari, urgent i indispensable adaptar la política, el projecte i model de ciutat a la complexitat de les noves realitats. És l’hora de plantejar-nos nous reptes, d’acord amb els canvis socials que es van produint a la nostra societat.

Terrassa és la ciutat on vivim, on dormim, en molts casos hi treballem, on intentem anar al cinema o a sopar, on els nostres fills van a l’escola, on plorem, on riem (en definitiva, on passem la major part del nostre present) i on volem passar la major part del nostre futur. Terrassa és un projecte en construcció, un projecte viu que reinterpreta la realitat diàriament. Una ciutat que transforma amb molta rapidesa la seva estructura social i econòmica. El procés de globalització econòmica, primer, i la immigració i la crisi actual, després, han comportat i comporten canvis importants a la ciutat.

 
I hem de saber donar respostes. Hem d’estar preparats per fer front a les noves situacions i als problemes d’una societat cada cop més complexa. Un atur elevat i estructural, un creixement desmesurat de la ciutat, la gestió de l’espai públic, l’envelliment de la població, els joves i les seves demandes i necessitats, el paper dels serveis socials, el paper de l’educació, les polítiques de seguretat, d’habitatge i les comunicacions, la nova realitat econòmica, la recerca d’un nou model productiu capaç de reduir la taxa d’atur, l’aposta per infraestructures del coneixement, suposen desafiaments de present i de futur molt importants.

Volem, per necessitat, però també per convenciment, seguir impulsant polítiques per a les persones, insistint en la cohesió, en les polítiques socials, en el creixement sostenible, en la convivència i en la identitat municipal i de país. Seguim apostant per una economia diversificada ─amb apostes sectorials concretes─, intensiva en coneixement, i sostenible socialment i territorialment.

No volem ser la segona ciutat de Catalunya en nombre d’habitants, volem ser la primer en qualitat de vida. I per això hem d’adequar discursos i projectes, i cal que vetllem per tal que la modernitat, l’eficiència, la transparència, l’agilitat administrativa, la proximitat, la informació, la comunicació i l’eficàcia siguin els valors que l’actuació municipal transmeti a la ciutadania.

Treballem, doncs, per un model propi de ciutat, basat en els principis de llibertat, d’igualtat, de cohesió, de civisme, de sostenibilitat i d’identitat. Volem una ciutat cohesionada i cívica des de la complexitat social, competitiva des de la diversitat econòmica, i catalana des de la voluntat de voler ser i participar.

D’on venim...

L’any 1979 Terrassa era una ciutat grisa i trista. Una ciutat derrotada, perduda després de 40 anys de franquisme. Una ciutat que no sabia ni podia digerir uns creixements demogràfics desmesurats i feia de la desestructuració urbanística una de les seves principals característiques. Dèficits de serveis, problemes de cohesió i poca consciència ciutadana. A tot això caldria afegir-hi una important crisi industrial, estructural, amb nivells d’atur asfixiants.

Aquest era el punt de partida, i convé no oblidar-ho... 30 anys són molts; però pocs si parlem de democràcia, si parlem de transformacions urbanístiques, de transformacions socials. I és bo recordar aquest punt de partida per posar en valor on som ara, per posar en valor el que hem fet, el que heu fet.  Perquè tot i que l’administració va tenir el seu paper el fet és que, per sort, hi havia una ciutat que volia superar aquella realitat i volia refer-se. I aquesta voluntat era transversal i patrimoni d’un ampli ventall de ciutadans de diferents sensibilitats, enquadrats en els moviments veïnals, culturals, polítics i sindicals. Ara bé, i reconeixem que és molt fàcil dir-ho ara, tot aquell procés hauria pogut anar molt més lluny, hauria d’haver anat molt més lluny si totes les energies que naixien de la ciutadania més compromesa s’haguessin canalitzat cap a la voluntat de canvi real, de transformar la ciutat no només urbanísticament sinó també socialment i no, com es va fer, prioritzant sectors pels quals el canvi no era l’objectiu, sinó el camí per continuar manant.

Terrassa és una ciutat que en 60 anys pràcticament ha multiplicat per quatre la seva població. Això que és una obvietat s’ha produït a onades, i a onades sobtades. El 1950 érem 58.000 habitants; el 1970, 138.000; el 1990, 160.000 i el 2010 som 212.000. Una comarca, el Vallès, cridada a ser, ja ho és de fet, una de les comarques més habitades del país, amb una forta pressió urbana i industrial; un terme municipal ampli, una ciutat ben comunicada, amb una situació geogràfica envejable ha facilitat els creixements; però també ho va facilitar una voluntat política clara de voler esdevenir la segona ciutat de Catalunya en nombre d’habitants ─com si això, per definició, fos positiu─ partint de confondre creixement urbanístic i demogràfic amb creixement del benestar i millora de la qualitat de vida.

Un creixement que ha mostrat i demostrat, i no ara sinó des de ja fa molts anys, les evidents dificultats per incorporar els nous terrassencs vinguts de lluny al projecte de ciutat.

Per poc que retrocedim a la ciutat dels anys 70, que encara estava assumint tota la gent que acabava d’arribar, recordarem com els primers ajuntaments democràtics van anar creant el que en dèiem serveis bàsics que calia per fer possible el funcionament quotidià: polítiques de serveis urbans, d’asfaltat de carrers, de dotació de clavegueram, d’enllumenat públic, de voreres... A poc a poc semblava que això havia de construir ciutat en el sentit més ampli, però no va ser així. L’ordenació bàsica de la ciutat es va anar fent a batzegades, i l’obligació de donar resposta al creixement anava acompanyada d’una legítima reivindicació veïnal, de necessitats moltes vegades objectives i reals, però massa vegades pocs analitzades i sense planificació estratègica, cosa que va segmentar la ciutat urbanísticament i socialment. Teníem un centre més o menys consolidat i un conjunt de barris aïllats que, en funció de les reivindicacions dels seus líders veïnals, disposaven de més o menys serveis. Si hi afegim que Terrassa vivia un moment complicat, amb unes elits econòmiques, culturals i socials que anaven de mal borràs, trobem un panorama complicat.

Durant els anys següents, un cop ja teníem carrers, es va considerar que calia fer barri, fer comunitat. Però es va seguir fent a través de les pedres, no de les persones. Es van construir places, però no es va facilitar la consolidació d’un teixit social que en fes ús. Es van construir equipaments, però no hi havia prou activitats per fer-s’hi. Es van construir jardins, rambles, carrers amples..., però es van obviar les persones, el teixit social.

On som?

Som a mig camí. S’ha fet molta feina, però ens en queda molta més per fer. L’administració pública ha de donar exemple d’una gestió transparent, eficaç, eficient i, per sobre de tot, acurada. Els recursos públics són de tothom. No són diners de l’administració; són diners dels ciutadans, i això ens obliga a tenir una cura especial en la seva utilització. Hem començat a prendre decisions clau, estratègiques, però encara tenim molta feina a fer.

Som a principis del segle XXI, del segle digital, del segle virtual, en molts casos. I algú creu que encara pot moure’s en paradigmes antics que ja no corresponen a la realitat.

Ha començat a canviar el paradigma en què ens movíem fins ara. Ens trobem en un moment d’incertesa, de dubtes, de cruïlles que ens fan pensar dues vegades abans de triar un camí, perquè el cost de tirar enrere seria massa elevat. Aquest canvi de paradigma és múltiple: és econòmic, social i polític.

El món econòmic viu immers en una profunda crisi financera amb canvis sense precedents en els àmbits industrial i bancari, on és ben clar que les coses ja no tornaran a ser com eren. El plantejament social ha viscut, també, una transformació profunda després d’haver situat al centre del debat les polítiques socials, i ha mogut el centre de gravetat, de la caritat a l’equitat. I la política es veu sacsejada per noves fórmules: democràcia directa a través de consultes, multiplicitat de partits polítics que van omplint nínxols d’electors... Les tecnologies de la informació i la comunicació ens ofereixen l’oportunitat de dialogar amb molta gent de llocs molt diversos, en peu d’igualtat i de tu a tu, en primera persona.

I tot i això, és difícil que no hi hagi reticències al canvi per part dels qui fins ara ho han tingut tot de cara. Això vol dir que hem de treballar de manera seriosa i constant per anar reduint la distància que separa els uns dels altres en la societat. Els rics cada dia són més rics i els pobres són més pobres. Entremig, no fa gaire, hi havia una franja que es deia classe mitjana, però que està desapareixent a marxes forçades. Tots els drets que hem anat guanyant al llarg de molts anys ara ens els van retallant a poc a poc amb l’argument de la crisi econòmica i de decisions equivocades.

No parlem de les prestacions econòmiques directes: els famosos quatre-cents euros o els xecs bebè. Ni dels autobusos gratuïts per a determinats col·lectius. Això no és protecció social, això és electoralisme i llençar els diners. Parlem, per no concretar, de decisions de despesa errònies amb diners que són de tothom; és evident que hi ha despeses prioritàries i despeses que poden ser considerades des de diversos punts de vista. Precisament per aquest motiu hi ha diferents partits polítics i diferents gestors públics. Perquè no és obvi el que és prioritari. Per a nosaltres, la prioritat són el benestar i la qualitat de vida.

I resulta que, a finals del 2007, a Terrassa hi havia unes 22.000 persones en situació de risc o exclusió social. Això representava un 11% de la població.

A finals del 2010, la xifra de persones excloses o en situació de risc ha anat en clar augment. Estem parlant de 36.000 persones.

Tant al 2007 com al 2010 cal afegir totes aquelles persones que es troben en diferents situacions de vulnerabilitat: parelles joves que han perdut la feina, que encara perceben prestacions d’atur, però que deixaran de fer-ho; treballadors de la construcció difícilment recol·locables; persones grans amb ingressos per sota del llindar mínim; un 40% dels nostres adolescents que no tenen els estudis mínims; més del 10% de la població total amb dificultats de lectoescriptura; persones amb problemes crònics de salut, amb l’autonomia personal limitada, sense xarxa social de referència…

Una ciutat que exclou de l’accés a la igualtat d’oportunitats un percentatge elevat de la població és una ciutat amb un problema crònic, de llarga gestació i trajectòria. És una ciutat on plou sobre mullat, i on la crisi econòmica no ha fet més que agreujar característiques estructurals preexistents.

On volem anar

Per tant, cal que seguim un camí clar i ben dibuixat per a la construcció d’aquesta ciutat, on el benestar i la qualitat de vida siguin els eixos centrals, on els factors de vulnerabilitat social es redueixin al màxim, i on l’aposta per una economia diversificada i intensiva en el coneixement, sostenible socialment i territorialment sigui ferma i sense camí de retorn.

En aquest sentit, cal desenvolupar i aprofitar al màxim les eines que tenim i que hem posat a punt aquests darrers anys. No obstant això, cal tenir clar que les polítiques públiques de benestar, en el millor dels casos, serviran com a mecanisme de contenció i esmorteïment de les conseqüències indesitjables no previstes de l’actual model de ciutat, i les polítiques de promoció econòmica, d’aposta clara per un canvi de model, són d’efectes a molt llarg termini. Aquest procés de canvi de model també accelera el procés de transformació social a la ciutat, augmenta la diversitat, la complexitat i el risc de fragmentació i fractura social. Si volem avançar cap a un model de ciutat veritablement inclusiu, on la igualtat d’oportunitats i el benestar de la població siguin una realitat quotidiana, cal començar a posar les bases per realitzar canvis de llarg abast temporal i de caire sistèmic. I això només pot fer-se des de la màxima complicitat amb els actors socials. I des d’una acció política del segle XXI: relacional, consensual i facilitadora.

Perquè al costat de la millora dels mecanismes de protecció social, de dinamització comunitària i de transformació del model productiu apostant pel talent, la tecnologia i la innovació, hem de tornar a apel·lar a la necessitat de seguir defensant, sense possibilismes, el somni que volem...

...i volem una ciutat complexa, i ens cal. Una ciutat on convisquin diverses maneres de guanyar-se la vida, i també de viure-la, evidentment. Ens cal indústria, comerç, serveis. Ens cal turisme, investigació, tecnologia. Ens cal universitat, formació professional, talent. Ens cal treball i treballadors i treballadores. Ens cal emprenedoria i grans empresaris. I això només és possible si la ciutat és atractiva, no només des del punt de vista financer, econòmic, que també, sinó sobretot des dels serveis que oferim que ens diferencien de la resta: una ciutat per la qual es pot caminar, una ciutat amb escoles de primera, una ciutat amb equipaments de benestar, una ciutat amb cultura i amb oci.

...i volem una ciutat compacta, i ens cal. Una ciutat en què prevalgui la qualitat sobre la quantitat. Una ciutat que opti pels creixements interns, per la rehabilitació, la recomposició i la redefinició per sobre dels creixements externs, amb noves construccions. Una ciutat que sàpiga que els recursos són escassos i que els optimitza: menys expansió, més densitat; menys despesa, més aprofitament. Una ciutat que prioritzi el transport públic en totes les seves versions: ferrocarril, autobús i tramvia. Una ciutat en què el comerç i l’habitatge s’entronquin i donin vida als carrers. On es pugui arribar a peu a tot arreu, i en poca estona. Al forn de pa i al centre d’atenció primària. A l’escola i al local de copes. Al restaurant i a la biblioteca. On per anar a comprar no ens calgui agafar el cotxe. En definitiva, que no hàgim de fer malabarismes per aconseguir conciliar els múltiples espais de la nostra vida: familiar, laboral i individual.

...i volem una ciutat cívica, i ens cal. Ja hem fet passes molt importants per retornar el sentit a la paraula civisme. Civisme és el compromís amb la pròpia ciutat i amb el país. És una acció deliberada de participació de la comunitat per millorar-la i formar-ne part activament. I per fer que la ciutadania se senti partícip d’aquest projecte cal fer que l’administració torni a ser propera, transparent, clara. No ens podem permetre que els casos de corrupció que hi ha hagut els darrers anys facin malbé la feina feta diàriament per milers de persones. Qui la fa, la paga, i els culpables han d’anar a la presó, especialment per permetre que la resta puguem seguir treballant amb la mateixa intensitat que fins ara, però amb una mica menys de pressió mediàtica. I dit això, ens cal apropar l’administració a la ciutadania, perquè se la senti seva, perquè se la faci seva, perquè és seva. Perquè l’administració, igual que la ciutat, és propietat dels ciutadans i les ciutadanes. Perquè l’administració no és l’objectiu en si mateix, és l’eina indispensable per garantir la igualtat d’oportunitats. I per aquest motiu l’hem d’organitzar millor. Volem els millors, i cal que estiguin en els millors llocs. Per això, sovint cal un esforç de flexibilitat, que no de flexibilització: amb mentalitat oberta per descobrir que, de vegades, haver-ho fet sempre igual no vol dir que sigui la millor manera. Innovar, descobrir, conèixer i aprendre són mots que han d’estar lligats intrínsecament a l’administració pública.

...i volem una ciutat cohesionada, i ens cal. Una ciutat en què la convivència sigui una responsabilitat compartida, no la d’uns quants. Una ciutat en què els usos de l’espai públic siguin compartits i assumits per tothom. Una ciutat en què els conflictes, que evidentment existeixen, siguin resolts pacíficament i a través del diàleg. Una ciutat responsable i solidària amb els més febles. Una ciutat on tothom pugui trobar el seu espai sense que això impliqui una lluita fratricida. Tenim els espais públics suficients perquè tothom pugui trobar un lloc on se senti còmode, i n’estem obrint molts més. L’espai públic no es limita, però, a carrers, places i patis. Espai públic també són parades d’autobús, andanes de tren i equipaments cívics. 

...i volem una ciutat catalana, i ens cal. Ser català no és ser folklòric ni racial, com alguns ens volen fer creure. Ser català és ser cosmopolita, obert, és una decisió lliure d’individus adults i responsables. I les actuacions de ciutadania i drets civils són una eina imprescindible per construir comunitat, per construir ciutadania, per construir el que coneixem com a orgull de ciutat. Orgull de ser terrassencs i terrassenques. I ser terrassencs és la nostra manera de ser catalans. Tothom és benvingut al projecte de ciutat: Terrassa la construïm entre tots i totes, dia a dia. El país també. Fem feina, la fem ben feta. La fem els que som aquí i molta més gent de la ciutat, fins i tot sense adonar-se’n.

Fem ciutat quan som educats i cortesos amb els veïns; fem ciutat quan facilitem que les persones que més ho necessiten puguin seure a l’autobús i als bancs de les places; fem ciutat quan els nens i les nenes juguen als mateixos llocs on els seus avis prenen un cafè en una terrassa; fem ciutat quan ens oferim per donar un cop de mà en una festa popular; fem ciutat quan prenem una copa en un local del barri. I quan fem ciutat, fem país. I quan fem país, nosaltres també ens reforcem.

Per tot això proposem un acord per Terrassa, un acord per fer de Terrassa una ciutat de progrés, sensible i amb ambició. Un acord obert a tothom, a partits, a col·lectius i persones a títol individual. Un acord que sumi, que fugi de canvis buits de contingut o de falses estabilitats conservadores. Un acord que superi realitats ja caducades. Un acord que allunyi l’extrema dreta, racista i xenòfoba de l’Ajuntament de Terrassa i que impedeixi que la dreta Espanyola pugui ser decisiva en un futur immediat. Un acord que engresqui i desperti la ciutat amb un projecte nou que sàpiga d’on ve, on és i on va. Un acord  de present i de futur que prioritzi les persones, les famílies, la creació de feina i la voluntat de pertinença a un projecte de ciutat i de país sense deixar de ser el que un és. Un acord, en definitiva, per mirar endavant, avançar i transformar, per anar més lluny i per progressar.

Terrassa, febrer de 2011